dissabte, 7 de setembre de 2013

"Star Wars" (1977) [03/06/2013]

La guerra de las galaxias (George Lucas, 1977)












Nota: 10(!)


Star Wars és, possiblement, la pel·lícula de culte amb més imperfeccions de la història. Tanmateix, malgrat que està plena de llocs comuns, tòpics, males interpretacions i uns efectes especials primitius, aquest quart episodi de la nissaga (i primer capítol cinematogràfic) forma part de les vides de tota una generació nascuda abans de l'arribada dels efectes especials creats amb ordinador. El seu guió infantil i els personatges arquetípics de la història (el mig somriure de Harrison Ford i el paper d'heroïna de la princesa resulten avui dia risibles) es van incorporar immediatament a l'imaginari col·lectiu dels seus espectadors, tant joves com adults (en aquells temps era estrany trobar algú que no l'hagués vista). Tot plegat en una època en què la conquesta de l'espai era la gran novetat cultural a nivell global (l'home havia arribat a la Lluna vuit anys abans) i era percebuda també com un alliberament de les desgràcies succeïdes al llarg de la darrera dècada (el franquisme, la guerra del Vietnam, la crisi dels setanta). A més a més, es tractava d'un producte més digerible després de la sobtada aparició de l'Odissea d'Stanley Kubrick. Poques pel·lícules tenen l'honor d'haver incorporat frases en el repertori interpretatiu de molts idiomes ("Que la força t'acompanyi") ni tenir caracteritzacions que són recordades i imitades gairebé quaranta anys després de l'estrena d'aquest film (de tant en tant Darth Vader ressuscita en molts programes de TV). Unes estrenes en els cinemes -amb cues interminables i venda massiva de merchandising- que, malauradament, també formen part de la història. Només que aquesta història ja s'està oblidant amb una velocitat que fa esfereir.

Particularment, recordo la meva fascinació davant d'aquell espectacle de naus espacials i valents soldats disparant els seus làser, mentre mirava la pel·lícula en pantalla gran. I recordo al meu pare al meu costat, envoltats de foscor i d'uns efectes sonors que en aquell moment foren molt cridaners. I encara em veig a mi mateix dibuixant aquelles naus amb l'afany ingenu de formar part de la història galàctica. De transcendir la meva avorrida i trista realitat. Li devem molt a Lucas i companyia, malgrat el missatge subliminal en pro d'un model social que ja conexeim (i patim) amb escreix.